Aquesta malaltia afecta normalment al malalt, però també als familiars, en especial als curadors principals. Com familiars patim un impacte afectiu, a mesura que el malalt va disminuint les seves facultats. Hem d’aprendre a tenir cura del malalt, a estimular-lo, a evitar riscos, a organitzar i adaptar a cada moment aquesta atenció. Hem de conviure amb la malaltia essent testimoni de la degradació física i intel·lectiva del pacient: fins a precisar l’ajut total. Anem perdent la relació amb el malalt, amb sentiment de fracàs, aïllament, solitud, i precisem ser escoltats. Necessitem ajut en la cura del malalt per poder exposar els seus sentiments negatius. En una paraula, necessitem suport total, com el malalt.
La major part d’aquests malalts no ingressa a l’hospital sinó que viu a casa seva o amb la seva família. Els malalts d’Alzheimer requereixen molta atenció i, sovint, la dedicació exclusiva d’una de les persones del seu entorn. Els familiars han de renunciar durant un llarg període de temps a la seva feina i al seu temps d’oci, han d’assumir un alt nivell de compromís individual, adquirir habilitats i coneixements específics, i comprendre com actua la malaltia per poder contribuir a millorar la qualitat de vida dels malalts i fer front als estats d’ànim que l’acompanyen.
