Alzheimer

Què és la malaltia d’Alzheimer?

La malaltia d’Alzheimer és la demència senil més freqüent. És una malaltia degenerativa de les cèl·lules cerebrals d’origen desconegut per a la qual no hi ha fins ara medicació ni solució quirúrgica.

Afecta la memòria, el sentit de l’orientació, les habilitats, el llenguatge i, progressivament altres facultats que provoca a la llarga la incapacitat total de les persones que la pateixen. Mentre que altres demències són reversibles i tractables, aquesta no ho és. No es coneix la causa d’aquesta malaltia, per la qual cosa és impossible prevenir-la i curar-la.

La malaltia es caracteritza per l’aparició lenta de símptomes que aniran evolucionant al llarg del temps. En els darrers anys, a causa del progressiu envelliment de la població, l’Alzheimer s’ha convertit en un problema de grans proporcions. A Catalunya, per exemple, hi ha més de 112.000 malalts.

Quins són els signes de la malaltia?

El propòsit d’aquesta llista és donar a conèixer els signes que puguin alertar sobre la malaltia d’Alzheimer. És important destacar que si algú presenta un o més d’aquests símptomes, no necessariament significa que la pateixi. D’altra banda, si és necessari que una persona amb aquests símptomes sigui evaluada per un metge o un equip especialista.

Els signes d’alerta són els següents:

  • Fer la mateixa pregunta una I altra vegada.
  • Repetir la mateixa història, paraula per paraula.
  • Oblidar-se de com ciunar, preparar cosas de casa, jugar a les cartes o qualsevol activitat que abans feia regularment sense problemes.
  • Perdre l’hàbit de pagar els comptes.
  • Perdre’s en llocs coneguts o dins de casa.
  • Descuidar la neteja personal, fer servir la mateixa roba i insistir que s’ha banyat i se l’ha canviat.
  • Dependre d’una altra persona, com el cònjuge, a l’hora de decidir o respondre preguntes.

Un problema de tots

Aquesta malaltia afecta normalment al malalt però també als familiars, en especial als curadors principals. Com familiars, patim un impacte afectiu a mesura que el malalt va disminuint les seves facultats. Hem d’aprendre a tenir cura del malalt, a estimular-lo, a evitar riscos, a organitzar i adaptar a cada moment aquesta atenció. Hem de conviure amb la malaltia essent testimoni de la degradació física i intel·lectual del pacient fins a precisar l’ajut total. Anem perdent la relació amb el malalt, amb sentiment de fracàs, aïllament, solitud, i precisem ser escoltats. Necessitem ajut en la cura del malalt per poder exposar els seus sentiments negatius, en una paraula, necessitem suport total, com el malalt. La major part d’aquests malalts no ingressa a l’hospital, sinó que viu a casa seva o amb la seva família. Els malalts d’Alzheimer requereixen molta atenció i, sovint, la dedicació exclusiva d’una de les persones del seu entorn. Els familiars han de renunciar durant un llarg període de temps a la seva feina i al seu temps d’oci, han d’assumir un alt nivell de compromís individual, adquirir habilitats i coneixements específics, i comprendre com actua la malaltia per poder contribuir a millorar la qualitat de vida dels malalts i fer front als estats d’ànim que l’acompanyen.